Catalans al K2 (8.611 m) pel Magic Line 2004

«Un objectiu per a l’excel·lència».
«Lideratge. Treball d’equip d’alt rendiment exemplar i amb èxit».

Òscar CadiachÒscar Cadiach i Puig

Guia d’Alta Muntanya UIAGM. Tècnic Superior de Muntanya i professor de l’MBA- URV.

Fotos: Col·lecció Catalans al K2 8.811 m Magic Line 2004 i Òscar Cadiach.

L’any 2004 fou el 50è aniversari de la primera ascensió al K2, un gegant de l’Himàlaia de 8.611 metres d’alçada. Els italians Aquille Compagnoni i Lino Lacedelli havien conquerit la segona muntanya més alta de la terra, després de l’Everest, i també considerada la més difícil, el 31 de Juliol de 1954 per l’esperó dei Abruzzi, nom amb el que batejaren la ruta normal en record dels primers exploradors de la Gelera del Bal- toro, a la serralada de muntanyes del Karakorum a la regió del Baltistan, Pakistan.

Amb qui?

Un organitzat i lleuger grup d’alpinistes del nostre país (en Valentí Giró, Jordi Tossas, Jordi Coromines, Manel de la Matta i Òscar Cadiach -leader-, tres d’ells érem professionals, és a dir, guies de muntanya UIAGM i dos aspirants al títol) vam decidir afrontar el repte d’escalar el K2, però per la ruta més difícil, la Magic Line.

K2. Foto de la Col·lecció Catalans al K2 8.811 m Magic Line 2004.

K2.

El lloc

Es tractava de realitzar una expedició al Pakistan, país de costums i religió musulmanes molt arrelades i de tradicions ben diferents a les de les nostres contrades.

L’època més aconsellable per anar-hi era a finals de primavera/estiu, època per a la que vàrem fer els preparatius. Després de diverses expedicions realitzades al Baltoro, sabíem que un factor a tenir en compte era com ens trobaríem aquesta immensa muntanya: en quines condicions de neu? quina climatologia tindríem? Sabut era que hi hagut cops, com l’any 2002, que no vaig ni poder apropar-m’hi, i que també disposava del permís Oficial del Ministeri de Turisme Pakistani i l’Oficial d’Enllaç, que et pertany durant els dos mesos llargs que era prevista l’expedició. Les contínues nevades ens varen fer desistir del nostre propòsit un cop arribats al Camp de Base a una alçada de 5.000 m, fins a on hi arriben els portejadors acompanyants durant un trekking d’uns 8 dies, primer per la Vall i després per damunt de la gelera del Baltoro. Aquestes són dificultats objectives a part de les inherents i tècniques de la mateixa escalada en sí.

El que sens dubte és el més important a l’hora d’afrontar un repte de tal magnitud és:

L’EQUIP HUMÀ, LES PERSONES, UN EQUIP D’ALT RENDIMENT.

Com?

Mantenir l’esperit, la motivació, la il·lusió per la tasca en la que ens hi havíem d’implicar al cent per cent durant un llarg període de gairebé tres mesos: juny, juliol i agost de 2004, temps que vàrem esmerçar en aquest procés d’escalar la Màgic Line del K2.

Érem un equip que teníem avantatges de més coneixement i experiència, per exemple davant els porters a l’haver-hi anat varis cops. Desenvolupàvem habilitats de lideratge.

Poques desavantatges, ja que tots coincidíem en com afrontar l’objectiu i procuràvem de ser pràctics, tot i el pensament de grup.

Com que era el 50è aniversari, hi havien moltes expedicions, era una mica caòtic la quantitat de grups de gent que coincidíem per anar al K2. Més de 14 expedicions que en total agrupàvem a unes dues-centes persones. Ara, tots anaven per la «ruta normal» menys nosaltres, això ens donava una avantatge addicional:

  • Érem nosaltres sols al Màgic Line. Per tant, l’autoestima creix.
  • Sentiment de seguretat, motivació, orgull de pertinença al grup d’escollits.
  • Ens vàrem crear unes normes, exemple timing de com afrontar la muntanya. Els nostres valors.
  • Vàrem reduir les pors inicials. Exemple: per afrontar el temut Coll Negrotto on hi queien moltes allaus durant el dia degut al calor. Ho vàrem fer a les nits més fredes.
  • Va ésser desenvolupament personal i competitivitat productiva.
Un equip amb mitjans reduïts, però optimitzats al màxim. Foto de la Col·lecció Catalans al K2 8.811 m Magic Line 2004.

L’equip.

Érem un team amb responsabilitats compartides i treball en grup, que al llarg d’aquest procés va donar uns resultats significatius d’alta productivitat.

Les etapes en el desenvolupament de l’equip: els primers mesos abans de la sortida des de Barcelona, van ésser un període d’intensos preparatius, entrenaments, alimentació, equipament, material, comunicacions, entrevistes, mitjans, espònsors.

Els membres de l’expedició ens coneixíem millor, bon ambient, la raó d’ésser un equip, el talent, quina norma seguiríem, quins objectius, el paper de cadascú de nosaltres i les responsabilitats, la comunicació.

Així vàrem marxar al Pakistan i, després, tot seguit, iniciarem el procés amb la marxa d’aproximació. Començant des de la capital Islamabad per la KKH (Karakoram Highway), la ruta sinuosa i perillosa, alhora que situa al viatger al llarg del recorregut del riu Indus fins l’oasi i població de Skardu, portal d’entrada al Baltistan. Des d’aquest punt, amb vehicles 4×4, encara recorrem les polsoses pistes i agosarats barrancs al llarg del riu Braldo negre pel seu color de fang i pedres que, amb fúria, arrosseguen les aigües.

Vam arribar a Askole, darrer poblet, situat a 3.000 m d’alçada, on comença la marxa a peu. La major part de l’any, aquest poble està cobert de neu i els seus habitants es dediquen al bestiar, ja que només tenen collita a l’estiu. Tenen entrada de divises quan hi arriben les expedicions i els trekkings que es dirigeixen a l’anomenat Baltoro. Aquí és on hi ha la màxima concentració de muntanyes de la terra de roca i glaç, com els Trangos, Uli Biaho, Paiyu Peak, Masherbrum, Torre Muztag, Baltoro Cathedrals, els Gasherbrums, Broad Peak i K2. Aquestes darreres, de les quals quatre superen els 8.000 m, són el veritable paradís dels escaladors i himalayistes internacionals. Almenys un cop a la seva vida voldrien visitar i intentar escalar alguna d’aquestes puntes, que desafiants s’enlairen cap el cel.

Havíem realitzat l’etapa de formació amb una preexpedició de sis mesos i una aproximació de 15 dies. El procés de construir l’esperit d’equip i confortabilitat ens donava suport per estructurar les activitats a realitzar per part de l’equip, que era la nostra estratègia clau.

Des d’aquest moment, l’expedició entrava en una fase de tempestat. Érem els únics que afrontàvem un repte totalment fora del comú i de la ruta normal. Teníem que traçar una ruta enmig de la Gelera de Filippo, les allaus, les esquerdes, la boira, dubtes de si podríem arribar al Coll Negrotto a 6.400 m (l’alçada de qualsevol cim alt dels Andes i al que acabaríem pujant 10 cops durant tota l’expedició). Apareixien problemes, ens qüestionàvem si aquesta era la millor ruta o desistir. Teníem aquest conflicte.

Vàrem dividir la muntanya en tres parts com estratègia clau:

1. La part perillosa, (va durar un mes). Començarem amb escoltes actives, gestionar conflictes i arbitrar assertivament. Fomentar la comunicació. Des del Camp Base a 5.000 m fins on vàrem instal·lar el C1 al Coll del Negrotto a 6.400 m que calia travessar la gelera i després instal·lar cordes fixes per les pendents de glaç i neu fins al camp. Molts cops el mal temps ens feia recular, les males condicions de la neu, etc.

Vàrem identificar els problemes: neu tova, esquerdes, allaus. Acceptar les tensions i mantenir la calma, proporcionar opinió i feedback. Diàleg obert i comunicació. Decidirem fer un canvi en els horaris.

Vàrem passar a treballar obrint ruta durant les hores nocturnes, així teníem més seguretat en l’estat de la neu, ja que a les diürnes amb el sol les allaus són més freqüents. Acostumàvem a llevarnos a les 23 h, preníem un breu esmorzar a base de cereals, te/cafè o infusions i sortíem amb la fresca nocturna sobre les 24 h i progressàvem amb direcció al C1 per la neu dura amb grampons (més seguretat) i arribàvem sobre les 4 h al Negrotto.

Arribats al Coll del Negrotto, a 6.400 m. Foto de la Col·lecció Catalans al K2 8.811 m Magic Line 2004.

Arribats al Coll del Negrotto, a 6.400 m.

2. La part tècnicament difícil, (va durar un mes), etapa de normalització. On tots cooperàvem. Millorant cada dia. Consolidant confiança. Coaching individual, compartint lideratge. Es facilitaven les intervencions i s’implantaven millores. Des del C1 al C3 el Pulpit a 7.500 m. Escalada en roca, arestes, corredors de glaç, neu. Canals com l’hanging crack, a 7.300 m, d’una dificultat de VI grau UIAA. Però, alhora, molt més segur, ja que el recorregut era per una part convexa aliena a les allaus que anaven expulsant la muntanya.

L’equip, amb cordades de dos persones, s’anava rellevant; dos obrien ruta i dos donàvem suport amb material, cordes, alimentació, tendes. Un dia liderava una cordada i l’altra, al dia següent, així combinàvem les tasques.

Camp 2 (C2) al Nid d’Aigle, a 6.900 m.

Camp 2 (C2) al Nid d’Aigle, a 6.900 m.

Al Coll Negrotto descansàvem, fèiem un mos i, si el temps ho permetia, continuàvem fins el C2, a 6.900 m (l’alçada del Aconcagua, el sostre d’Amèrica). Cinc cops vàrem anar al C2 la Nid d’Aigle. Allà passàvem la nit per al dia següent arribar al C3 a 7.500 m (tres cops) i baixar al Base per esperar la propera finestra de bon temps i optar per l’atac al cim.

3. La part d’aventura, (15 dies). Aquí ja aflorava el rendiment de l’expedició. Alta productivitat. Començaven a sorgir els resultats. Teníem responsabilitats. Actuar com a recurs. Millora continuada. Celebrar els èxits. (C1, C2, C3, C4, etc.). Ensenyança a d’altres a comportar-se, com liderar i liderar-se. Lideratge compartit. Quan, qui arribi al cim (objectiu èxit?) té que assegurar-se de tenir forces per la baixada on és l’èxit del veritable resultat.

Camp 3 (C3) El Pulpit, a 7.500 m.

Camp 3 (C3) El Pulpit, a 7.500 m.

Aquests 1.100 m, com l’alçada del Cerví, que ens portaria des del Pulpit a 7.500 m fins el Cim del K2, a 8.611 m. Aplicaríem tots els nostres coneixements per a fer coincidir el bon temps durant la nostra ascensió al cim. On apareixerien factors decisius com l’alçada, la manca d’O2, les baixes temperatures, el mateix desconeixement de la ruta, l’estratègia de l’atac al cim, com faríem el descens. Eren qüestions que ens plantejàvem. El recorregut de la Magic Line, sinuós però molt ben traçat, tan sols havia estat recorregut un sol cop feia 18 anys, pels polacs Piasecki, Wroz i el xec Bozik. La informació era minsa, un d’ells havia mort en el descens.

També va ésser determinant el bon estat del team, pel que fa a la salut mental, alhora d’afrontar el cim.

L’atac al cim

L’estratègia acurada que vàrem dissenyar en funció dels canvis meteorològics: el 2004 la meteorologia al Baltoro va ésser molt canviant però productiva per a la nostra activitat. Normalment teníem períodes de dos o tres dies bons. Per contra, quatre o cinc de dolents i d’inactivitat (si podíem sempre al CB).

De manera que, tenint una previsió meteorològica, durant els prop de tres mesos d’expedició, vàrem controlar diàriament (ens fèiem la nostra pròpia previsió): temperatura, velocitat del vent i humitat relativa, tot i tenir dues comparatives que rebíem de TV3.

De tres dies bons previstos (13, 14 i 15 d’agost), vàrem optar per sortir la tarda del dia 10, amb un temps regular per passar la nit al C1; el següent amb un temps encara pitjor al C2; i així, quan el dia 12 no arribava el bo, ens vàrem veure obligats a dormir d’una manera improvisada (bivac) a 7.300 m, on no hi teníem cap camp d’alçada degut a la gran acumulació de neu que ens impossibilitava de continuar. Els dubtes varen aparèixer. Però el següent dia vàrem arribar al C3. Ara sí, el bon temps va arribar mig dia més tard. El 14, amb bon temps, vàrem afrontar el terreny d’aventura per arribar després d’una esgotadora jornada buscant un passatge mixt molt difícil de grau V per sobre de roca i glaç (on m’hi vaig deixar la pell per superar-lo) i arribar (a 8.000 m) per entrar al corredor Casarotto on ens portava a 8.100 m.

Jordi Coromines i Òscar Cadiach superant el corredor del Casarotto, a 8.000 d’alçada.

Jordi Coromines i Òscar Cadiach superant el corredor del Casarotto, a 8.000 d’alçada.

La nit va ésser incomodíssima en la petita tenda sobre una «repisa» excavada a la neu dura. Vàrem entrar a descansar tard, negra nit quan, encara de matinada, el 15 sortírem amb un fred intens. I, arribats a 8.300 m, veiem que el dia que ens preveiem de cim anàvem lents. Era migdia i encara no teníem clar per on creuar un camp de neu i sortir per entre les roques cap a l’aresta que mena al cim, 311 m més amunt. Optarem tots tres per tornar a la tenda on havíem passat la nit abans.

El dia 16, de nou tornarem arribar al mateix punt, a 8.300 m. En aquest punt vaig decidir tornar enrere (calia estar al 100 % i no posar en perill, en cas de dubte, als altres components de la cordada). En Manel va fer el mateix uns minuts més tard (consensuat estava que a aquesta alçada, qualsevol anomalia que un tingui, difícilment els companys podran ajudar-lo). En canvi, en Jordi Coromines, tenia ben clar que podia continuar, com així va ésser. Superat el camp de neu, i un cop a l’aresta, va comunicar amb nosaltres (amb descens fins al C3), dient-nos que estava a 60 m del Cim. Eren les 17 h i creia que li costaria un parell d’hores, tot i que, finalment, en van ser 6 o 7 h. Era negra nit quan va arribar al Cim del K2, de 8.611 m.

Tram més difícil de la Màgic Line K2: a 8.000 m superant el V grau.

Tram més difícil de la Màgic Line K2: a 8.000 m superant el V grau.

Vàrem saber conjugar valors, estàndard intern que determina els comportaments i circumstàncies crítiques i irrenunciables, com la de la comunicació amb la família, mitjançant correus electrònics o telèfon satèl·lit. Les amistats (relationships) amb les altres expedicions del Camp Base, la tasca del gran repte que representava per la comunitat d’alpinistes que afrontàvem com estímul vertebrador en tot els àmbits, mitjans, el ressò dels mitjans i suport de TV3, Catalunya Ràdio, etc. Moment àlgid (any de baix resultat en els Jocs Olímpics).

També vàrem viure la part ultra superior de la grandesa del cim, la part de l’èxit que aprofito per fer la meva aportació en quant a la definició d’èxit:

Segons Jim Hayhurst, Senior Chairman, Outward Bound Canada de la publicació del llibre The Right Mountain: Lessons from Everest, on the Real Meaning of Succes: el veritable èxit, true success: “is the attainment of purpose without compromising core values.” Com aconseguir el teu propòsit sense comprometre els valors emocionals,… “I hope you enjoyed the trip.” … Esperem que hagis disfrutat del teu viatge. La del treball en equip i, en aquest cas, d’un dels membres: d’en Jordi Corominas; i, també, de nosaltres dos que vàrem saber renunciar i no afeblir.

Sobre les 24 h de la nit va creuar la Línia Màgica, on vacomunicar la notícia precisa i justa per continuar (segons havíem pactat «focalitzar el resultat» de qui arribés al cim no s’havia d’esmerçar temps degut a l’alçada, manca d’O2 i fred) amb el descens per la ruta normal.

«He Fet Cim. Fa Fred. Baixo». Són les seves paraules pel walkie talkie. En Jordi descendia per la ruta normal i nosaltres per la dificilíssima Magic Line. Era previst que ens trobéssim al Camp de Base un parell de dies després, cap al 18. Però el destí, en forma de fatalitat, ens va alterar l’estratègia.

Valors com la part trista de la vida, la mort d’un company i amic, en Manel de la Matta, d’una perforació intestinal el darrer dia, el 18, al vespre, al C1, enmig de la tempesta, dins la tenda als meus braços, quan baixàvem ell i jo de l’intent de cim fins on havíem arribat a 8.300 m. La part més dura, la de comunicar amb els companys, les famílies. Les bones i les males notícies.

Aquesta és una reflexió de que tot el que succeí forma part de la vida, en el dia a dia i en l’experiència del viscut forma part del passat. Ens esforcem per ser millors dia a dia i no per ser els millors. És la meva visió com a leader i Cap de l’expedició, de com va anar l’Expedició «Catalans a la Magic Line 2004».

Tots els moviments, estratègies, la logística emprada que vàrem realitzar per assolir i baixar de la muntanya es varen consensuar. La comunicació va ésser fluida, constant a diari. Es va cuidar el detall, vàrem aprendre dels nostres propis errors. Vam optimitzar al màxim els nostres recursos. Vàrem aconseguir un repte gairebé inigualable. Tot i així també el preu és molt alt, però és que és això el repte de la vida. «Si no sortim de casa difícilment mai aconseguiríem assolir el K2», aquestes són paraules d’en Jordi Coromines, a qui rendeixo homenatge amb aquest escrit.

Cim del K2 a 8.611 m.

Cim del K2 a 8.611 m.

Moltes gràcies per la vostra lectura, apreciats emprenedors.

Sense vosaltres no es reemprendrien aventures si tot estigués emmarcat i concertat dins d’un espai. «Hi ha d’haver espai per a la incertesa, que és la que ens inspira en lo quotidià», aquestes són paraules del meu estimat i malaurat amic Manel de la Matta, gran alpinista i economista.

Molta sort, molts èxits i sempre amunt!!!