Un nou projecte als 54!

Joan Puig a Alemanya.

Joan Puig a Alemanya.

Per Joan Puig, professor de Presentacions Zen a l’MBA-URV.

Em fa il·lusió poder compartir amb vosaltres una estona del vostre temps i apropar-me a Tarragona sense tenir que agafar l’avió!

Tota un reguitzell d’emocions ben diverses es van anar amuntegant a mesura que s’acostava el moment de marxar cap a Alemanya. N’hi havia de tot tipus des de la por natural al canvi fins la il·lusió per un projecte vital nou que podia ser engrescador i que tornés a treure el millor de mi mateix. Tampoc hi va faltar la tristor pel que es deix però també content pel que es podria trobar de nou… Així doncs, amb una barreja ben equilibrada de sensacions vaig engegar aquesta nova etapa ja fa més d’un any.

Tenia clar que l’idioma alemany no va ser mai el meu fort (tot i que l’anglès tampoc!) però també tenia clar que si volia integrar-me, conèixer el país i sobre tot la seva gent, tenia que posar-m’hi. I així ho vaig fer, amb més voluntat que encert, i sobre tot per la benèvola comprensió de la ciutadania alemanya que més enllà de la correcció gramatical i l’ús adient del vocabulari, valorava més les ganes de comunicar-me que tenia que no pas com ho feia …

Aquesta va ser una primera etapa, lògicament la més difícil, que va durar un parell de mesos, els mateixos que vaig estar vivint en un apartament de BASF a Ludwigshafen. No era un lloc idíl·lic, la veritat, i més si vens de la costa mediterrània, però allà vaig començar a fer les meves primeres relacions mentre anava amb el bus o el tramvia, a comprar al supermercats o mentre corria per l’entorn que anava descobrint de gambada en gambada, … I m’hi vaig començar a sentir a gust.

Mentrestant, seguia la tasca de cercar un lloc per viure, per fer un altre cop «casa». La idea inicial, recomanada per la gran majoria de col·legues i també pel sentit comú, era anar a viure a prop, a Mannheim, una ciutat gran de més de 300.000 habitants amb una important activitat industrial i també cultural. Allà vaig començar tot un seguit de visites a la recerca d’un espai que pogués convertir amb la meva llar. No va ser fàcil, el pis que no tenia un all, tenia una ceba. Sempre hi trobava quelcom que no m’encaixava. Després de moltes anades i vingudes i amb la Patin (assistenta) ja una mica neguitosa, vaig entendre que el que em faltava era la llum, la claror del mediterrani, i és clar, això no ho trobaria! Acceptat això i a punt ja de llogar un apartament prop de la Wasser Turm a Mannheim, vaig perdre’m una tarda per la ciutat de Heidelberg, on vaig descobrir un entorn preciós i una mida de ciutat més agradable, com Tarragona. És cert que no hi ha mar ni la claror del cel mediterrani, però si que l’envoltava una vall boscosa i travessada pel riu Neckar. És un espai que em va seduir des del primer moment. Vaig veure que es llogava un apartament sota teulada amb vistes al riu (tot un senyal!) i vaig fer-li cas. Al cap de 15 dies ja estava ubicat a Heidelberg entre caixes, paquets i bosses provinents de Tarragona, que de mica en mica, juntament amb visites a IKEA, van anant transformant aquell apartament en el que avui és la meva llar i on des de la finestra, no veig el Mediterrani però si el riu Neckar i el castell de Heidelberg.

M’agrada aquesta ciutat jove i dinàmica on, tot i el mal son de la guerra, va poder conservar-se i oferir avui als seus habitants i visitants, un conjunt harmònic i totalment integrat en el seu entorn.

Paral·lelament, la nova etapa professional també anava fent camí. Després de perdre’m més d’una vegada per l’edifici central d’Enginyeria Q920 on estic ubicat, vaig anar començant a entendre, no tan sols l’edifici sinó la nova organització global de GT (Enginyeria i Manteniment). Després de quasi bé 4 anys en tasques de Seguretat i Medi Ambient a Ibèria, tornava als meus orígens a BASF, però aquest cop a la nostra central de Ludwigshafen. És una sort poder gaudir d’aquesta experiència. L’entorn és molt internacional i tinc l’oportunitat de treballar, compartir idees i projectes amb col·legues d’arreu del món. En el meu cas, en l’àrea del Manteniment a Europa, i concretament als centres de producció de França i el Benelux. Els molts anys de treball als tallers de Tarragona, em permeten fer una bona combinació d’aquesta experiència «a peu de màquina» amb els conceptes estratègics que a hores d’ara s’estan desenvolupant globalment a GT. A més, tinc la sort afegida de tenir companys de batalles que, no només en saben molt, sinó que sempre tenen un moment d’ajut i un somriure que fan que les coses siguin una mica més fàcils!

Així, de mica en mica, he anat integrant-me i establint relacions personals i professionals que m’han portat ja un parell de cops a compartir les vinyes del Priorat, els seus pobles i cellers amb companys del Nord que queden bocabadats quan ho descobreixen. Tampoc han faltat les escapades per compartir amb vosaltres les idees i propostes de com fer les nostres presentacions més clares, agradables, entenedores … més personals.

I així, ha passat aquest primer any a Alemanya. Del reguitzell d’emocions diverses que s’amuntegaven abans de marxar, han quedat la il·lusió i la satisfacció de viure una experiència que em permet créixer personal i professionalment. I en els moments més feixucs, on la distància amb els meus es fa més evident, doncs sempre trobo un camí per escurçar-la, sigui mitjançant el telèfon, el correu o l’avió!

Com diu el refrany «a la vejez, viruelas», i així ho visc, com una oportunitat que avui puc compartir amb vosaltres. Demà, qui ho sap, tampoc està només a les meves mans… Mentrestant, seguiré vivint aquesta estada amb il·lusió per seguir creixent, i aprenent. Mai és tard per engegar un nou projecte, encara que sigui als 54!

Deixa un comentari